Olla podrida, recepta eivissenca rescatada

Després, quan gràcies a l’expert en cultura popular i tradicional de les Illes Pitiüses, Toni Manonelles, vaig descobrir d’on provenia tan curiosa denominació, vaig entendre que les coses no sempre són el que semblen i que no hem de conformar-nos amb l’embolcall exterior.

Com bé diu en Toni, si mai es fes un concurs de plats amb apel·latius culinaris desafortunats per poc desitjables, segur que l’Olla podrida quedaria si no guanyadora, com a mínim, finalista.

Gairebé totes les receptes tradicionals solen portar els ingredients “a ull”, i aquesta no sirà menys, així que feu servir les quantitats que considereu. Aquesta recepta és la versió que es preparava a la família de na Maria Serra de Sant Rafael, que molt amablement em va explicar una deliciosa tarda davant d’una tassa de té.

Netegem el patató i l’afegim a la cassola. No cal partir-lo per la meitat, tot i que podem fer-ho si la mida del patató ho permet.

Remenem i deixem fer amb el foc molt baix i la cassola tapada. El mateix vapor que es generi i el greix de la cansalada ajudarà a coure els ingredients.

Pelem la ceba seca i la tallem en trossets de la mateixa mida que el patató. Tallem també la ceba tendra. Les afegim a la cassola. Salpebrem.

Trossegem botifarró i sobrassada i també els afegim, el mateix que una fulla de llorer. Ho deixem coure a foc baix fins que estigui tot confitat. Aquest plat no ha de quedar caldós, per això no cal afegir aigua.

En realitat, crida l’atenció que les gairebé antònimes, “podrida” i “poderosa” tinguin una certa semblança fonètica, una semblança sonora que s’intensifica molt si tenim en compte que en castellà antic la paraula poderosa es deia poderida, de tal manera que un grapat de segles enrere a una olla poderosa se l´anomenava olla poderida …

I va passar que amb el temps la paraula poderida va caure en l’oblit, fins que es va perdre el seu significat i, com sol succeir en aquests casos, la gent va canviar la paraula que ja no entenia per la què fonèticament més se li semblava, i com de poderida a podrida només calia treure una lletra … va passar que mentre la recepta es mantenia sense canvis a la cuina, la pronunciació va patir una mínima mudança que va marcar, però, tota la diferència en el significat.

L’origen de l’Olla podrida es remunta a l’Edat Mitjana. En els s XVI i XVII, de la mà dels Àustries, es va expandir per Europa. A cada lloc es va adaptar als ingredients locals i d’aquesta manera es van crear variants com la Spanische-Suppe suïssa, l’olipodrigo o el Spaanse huspot als Països Baixos. Però de totes les versions, la francesa ha estat sens dubte la que més empremta, al menys lingüística, ha deixat, perquè del calc Pot-pourri amb que allí la van batejar, amb el pas el temps va derivar en la paraula popurri.

Quan arribats a al S. XIX l’Olla podrida llanguia a la seva terra natal, algú va pensar en reconvertir el plat en tot un menú pel simple mètode de servir els ingredients líquids i sòlids per separat, s’havia “inventat” el Cocido.

Llavors, quins són els autèntics ingredients de l’Olla podrida? ¿Quina és la veritable recepta? Impossible saber-ho, de fet hi ha tantes receptes com olles es fan i s’han fet, l’única constant és la riquesa i varietat dels ingredients, ja que dins de l’olla es fiquen les millors carns, verdures, hortalisses i fins i tot llegums. I a Eivissa, encara que es tracti d’una petita illa enmig de la Mediterrània, l’Olla podrida era un plat molt comú que preparaven tant rics com pobres.